dimarts, 23 / juny / 2009
Arran de la notícia anterior he trobat un artícle, que no té desperdici, al llibre de festes de l'any 1984, on el catedràtic de Prehistòria de la Universitat d'Alacant, Mauro S. Hernández Pérez, ja es feia ressò de la importància de conèixer i valorar el nostre patrimoni, que és sens dubte molt ampli. Ara falta la qüestió més important que és la conservació de les restes de la nostra història. En estos 25 anys ja hem perdut una gran part d'eixe patrimoni: fins on estem disposats arribar?
L'altra història de Castalla
Mauro S. Hernández Pérez
Molt sovint creem que la història d'un poble consisteix en contar la vida d'un personatge important o en descriure grans palaus, esglésies o castells. Res d'acò falta a Castalla: Importants personalitats han nascut a la ciutat, com és el cas de I'erudit Francisco Cerda i Rico, bibliotecari real de Carles III i Secretari del Consell d'Índies en temps de Carles IV. El numero de jaciments prehistòrics i antics, com ha demostrat F. Cerdà, és alt, en especial els de l'Edat del Bronze. Existeixen per altre costat construccions de gran valor artístic, com I'Ermita de La Sang, l'església, el palau de l'Ajuntament o la Casa Vermella y un castell que a pesar de la indiferència de molts, es mante en peu amb els seus murs cristians, alçats sobre altres àrabs i aquest sobre els romans i ibèrics, mentres l'estrèpit de les batalles de la Guerra de la Independència a principis del segle XIX eren immortalitzades per un pintor francès. Mauro S. Hernández Pérez
Tota aquesta història podria ocupar moltes pàgines. Es la història tradicional.
Però hi ha altra història, no menys important. És la història dels manxegos i andalusos que deixant les seues terres s'han integrat en la nostra, o la dels nostres veïns, que abans i ara s'en anaren en busca de nous horitzons econòmics.
És història la del llaurador que lluita a diari contra les gelades i secades, que va desecar l'antiga llacuna de l'Amarjal, que va alçar bancals per tota la serra per a procurar-se una subsistència, el pastor amb l'única companyia de les seues cabres i ovelles, o la del carboner, o de les dones que fan conserves per a l'hivern, o que fan encaix de boixets o vestits per a nines.
Formen part de la història el picapedrer anònim que va llaurar les pedres de les belles cases del carrer Major i és també història l'artesà més humil que va alçar, a voltes amb mes estima que saviesa, a base de pedra, fang i fusta les cases del Barri Antic.
És història el setrill on es posava l'oli, l'espart en que es feien les espardenyes o els cabassos,la fusta en que es fabricaven les cadiretes de vora el foc.
Constitueix la història les Festes de Moros i Cristians, però també les feliçment recuperades Carnestoltes, Ninots de Mitjant Quaresma, Sant Pasqual, Sant Francesc, Les Danses, etc.
Totes aquestes tradicions i objectes deuen conservar-se, abans de la seua definitiva i implacable desaparició, com es deu conserver el paisatge urbà evitant el derrocament sistemàtic tant de les cases nobles com les mes humils, ja que unes i altres formen part de nosaltres mateix. Es fa necessari que a la nova Casa de Cultura de Castalla, conserve tots aquells objectes que heretats dels nostres pares, hui careixen de sentit pràctic, però sense els que nosaltres tampoc tendriem sentit com a poble, i seriem iguals a altres molts, amb els mateixos electrodomèstics i les mateixes festes.
Espere que aquestes paraules facen reflexionar a tots els internautes que navegen per ací. A mi almenys sí m'ha fet replatejar-me algunes coses.
Des d'ací el meu humil reconeixement al professor Mauro S. Hernádez per les seues aportacions al món acadèmic, sobre tot a les pintures rupestres post-paleoltíques d'aquesta zona. I també per les seues magistrals classes sense apunts a la facultat d'història de la UA.
Salutacions
Escrits
