Escrita per J.C. 28 d’octubre de 2008.
Hola estimats, vaig estar parlant en l’anterior entrada sobre la Foia de Castalla, però em vaig oblidar un poc de l’origen toponímic, fins que un comentari meu va recordar. Així que esta entrada estarà exclusivament dedicada a l’ origen.
D’aquesta forma intentaré recollir tot el que s’ha escrit i publicat, tant em paper com en digital, sobre d’on prové el nom de Castalla. Així que si algú s’adona de que hi falten textos que parlen del tema, que em faça un toc i que l’envie al correu, si vol.
Per últim, recordar que podeu participar als comentaris. Gràcies. (Els articles estàn ordenats per data de publicació).
Foro de Celtiberia (2005). És una valoració personal d’un internauta que participa a aquest foro. Els seus arguments no són massa aplicables al cas de Castalla, encara que la nomena com exemple. És un text massa enfarragós i poc científic, que intenta explicar el topònim Castulo, i posa d’exemple Castalla:
“El topónimo Castulo aparece documentado en Italia por primera vez en la Edad Media, lo que no significa que no pueda ser anterior, de hecho tiene que ser anterior, como se verá (…) “
(vore fragment que falta. Clik)
“En relación con esta familia están las formas Castalla (Alicante) y Cazalla (Sevilla, Murcia, con st > z), con desplazamiento acentual (llanas). Según Pidal remiten a la forma romance Castella, con e abierta > ie, etc., o sea, en última instancia remiten al latín castellu. Pidal explica la a de castalla, en lugar de castella, como interpretación árabe de un sonido e abierta y aduce como prueba sólo otro caso (Moratalla).
Sólo dos ocurrencias son insuficientes para defender un paso e > a por arabización, ¿dónde están los diminutivos en –alla por –ella? No hay más. Luego Moratalla y Castalla deben ser formas antiguas conservadas, autóctonas.
Moratalla debe ser abundancial de *Murata + al = muratal con sufijo derivativo –ia, con a etimológica proveniente del adjetivo verbal o participio “muraTA”, no un diminutivo en –ella.
Para Castalla (*Castalia) propongo también un derivado en –ia de un original *cástar- / *cástal- > Castália, con desplazamiento acentual por la distinta cantidad silábica que adquiere al unirse con –ia (Híspalis / Hispália; Cástara / Castália). Así tampoco Castalla, ni Castilla, son diminutivos, cosa que más o menos se intuía. Lo que ha hecho el castellano es darles un tratamiento de diminutivos (Castiella, Moratiella > Castilla, Moratilla), sustituyendo –alia por el más productivo –ella (por ejemplo); tal vez se trate de un caso de ymela (Hispalia > Sevilla; *Castalia > Castilla); tal vez convenga revisar el concepto de inflexión por ymela y ver si –alia no podría haber dado –elia, etc. sin el auxilio de la ymela (el latín castellu podría ser un caso de inflexión de un *-alio, en lugar de un diminutivo de castru).”
Més info
Publicació de Juan Luis Roman del Cerro al Diari Información 2003. Posa de manisfest una explicació de toponims musulmans.
Publicació de Juan Luis Roman del Cerro al Diari Informació 2003
Argumenta la seva teoria de l’origen del topònim Castalla:
La història d’aquest monticle de 758 m d’alçada, rematat per un gran penyal, va començar al Neolític. Oferia resguard i vigilància, dominant tota la foia. Aquesta oferia un espectacular aiguamoll, avui dessecat, amb aigües molt abundants i variades fonts que rajaven en superfície i que van originar la marjal.
Fins fa pocs anys, i malgrat els canals de drenatge existents, els agricultors trobaven aigua a qualsevol zona dessecada només aprofundir un metre.
L’aiguamoll cobria bona part del fons de la Foia, que oferia herba fresca als cérvols, isards i cavalls que, al seu torn, servien d’exquisit menjar als grans felins. L’home del neolític va aprofitar l’abundància de caça i l’agricultura, afavorida per un microclima temperat i abrigat, però fresc a l’hivern.
Els assentaments humans es van multiplicar, com mostren les restes arqueològiques de l’edat del Bronze i les d’època ibèrica: a Ibi (Fernoveta i Ermita San Miguel) i naturalment al Castell de Castalla.
Amb la dominació romana els indígenes ibèrics van acceptar la cultura llatina, fent-se una fusió d’ambdues societats, gens traumàtica.
La Foia de Castalla és un nom d’origen ibèric i no prové del llatí Castellum.
Per molt que s’assembli a Castell, no tenen res a veure l’un amb l’altre.
Antigament aquests noms identificaven un «aiguamoll amb fonts», i tenien denominació pre indoeuropea cast/tala, que popularment, en llatinitzar-se la població, es va confondre amb el castellum llatí.
El topònim Castalla va ser donat primer a l’olla i més tard al castell i la seva població.
Román del Cerro diu que ens trobem amb una recuperació popular d’un morfema incomprès, kast- gast- habitual a tota la Mediterrània, abans de l’expansió de les llengües indoeuropees, que ha deixat venerables relíquies toponímiques, el significat de les quals és «zona inundada, marjal» que al seu torn s’ha unit al morfe. Tala el manté intacte el berber, no només a la toponímia sinó a la llengua comuna, amb el significat de «font», per exemple Talenbot, Tala Mesala. Talaint, Talat Smidene, Talez-za, Talat n’Tament, tots ells nominant fonts al Marroc; i a la península podem citar Talavera, a la confluència del Tajo i l’Alberche, a més de Talamanca de Jarama. Talarn, i un llarg etc. Finalment ho confirma el basc talatu «calar-se d’aigua».
En conseqüència cast/tala significaria «les fonts de l’aiguamoll».
Aquest és el venerable i envejable significat de la nostra estimada Foia de Castalla, la foia que té «les fonts de l’aiguamoll». Recordem les fonts dels Ullals, Favanella, Major i Arcà.
En valencià diríem «els ullals de la marjal».
1 Teoria Ibèrica/Preindoeuropea:
L’arrel kast- o kasta- apareix en hidrònims i topònims antics de la Península, possiblement relacionada amb “terreny humit” o “lloc amb aigua”.
El sufix -alla podria derivar d’un element preromà (com -àlia, present en noms de rius o llocs fèrtils).
2 Relació amb Aiguamolls:
La Foia de Castalla, una depressió amb antics brolladors i rierols.
Si existís un terme ibèric similar al basc “ur” (aigua) oa l’iber “iltià” (ciutat/aigua), podria reforçar la hipòtesi.
3 Dificultats:
La llengua ibera no està totalment desxifrada, i molts topònims es van reinterpretar en època romana/àrab (ex: “Castra Aelia”, teoria llatina menys probable).
No hi ha fonts escrites ibèriques que esmenten explícitament el nom.
Conclusions
Possible, però no confirmat: La interpretació “fonts de l’aiguamoll” seria plausible si kast- al·ludís a l’aigua en una llengua paleohispànica, però falta evidència directa.
Llibre de festes (2002): El document ens mostra algunes reconsideracions sobre el topònim, de la mà del cronista oficial d’Onil: Ramon Sempre Quilis.
En 1982, Maria Luisa Torró Corbí al seu llibre de la Crònica de Castalla, ja va aventurar l´origen i fundació de Castalla. A les pàgines 23 i 24 ens parla de la fundació. Però en el capítol de la descripció geopolítica, a mesura que explica la història, ens va argumentant el per què del nom de Castalla.
(He penjat soles les pàg de la fundació perquè com era d’esperar no anava a posar tot el capítol, ja que son més de 20 fulls. Així qui vullga llegir-lo, sap que el té en aquestes pàgines)
Emilio Valdés al llibre de festes 1980, ja va reflexionar sobre l’origen del lloc on vivia i el seu entorn.
Pd. Recordar que si algú sap de qualsevol article relacionat, us demanaria per favor que l’envie al correu electrònic.
Gràcies i salutacions
4 respostes
El senyor Valdés Perlasia es va lloir, sí senyor! El net de Noé i el IV Rei d’Espanya. Toma castanya!
Em sembla que la hipòtesi de la mossarabització de Castellum a Castalla és la més rigorosa. I a més tenint em compte que el substrat iberobasc encara es manté en l’èuscar amb el terme “Gaztelu”.
Bona feina, si senyor. Jo em quede amb l’origen mossàrab, perquè em sembla el més raonat i a més, no se perquè, m’agrada més.
Encara que la del net de NOÉ també és una bona teoria, jajaja!!
Salut!!
La proximitat de Castalla a la Marjal d’Onil i Els Ullals (manantials) podria suggerir un vincle hidronímic, però l’etimologia àrab proposada (kast tala) continua sent improbable. Aquí l’anàlisi amb les dades:
1. Relació geogràfica amb l’aigua
Distància: El castell de Castalla (a 765 msnm) domina visualment la marjal (a ~600 msnm), però és en una zona elevada i seca, mentre que els Ullals pertany al terme d’Onil.
Toponímia aquàtica local:
Ullals (del valencià ull = “ull”, per surgències d’aigua).
Marjal (de l’àrab maršà = “terreny pantanós”).
Dada clau: En àrab, aquestes zones humides s’anomenaven amb maršà o ʿayn (font), mai amb kast o tala.
2. Contraarguments lingüístics
Arrel kast: Com vaig esmentar abans, no existeix en àrab clàssic ni andalusí amb el significat de “aigua”.
Arrel tala: Tampoc s’usa per a brolladors. La paraula correcta seria fawwāra (font) o yanbūʿ (manantial).
Exemple real:
La propera Tibi (de l’àrab ṭībī, “la bona”) o Ibi mostren que els topònims àrabs a la zona segueixen altres regles.
3. Per què persisteix el nom Castalla?
Funció militar: El castell (documentat des del segle XI) era un punt de control, no pas un assentament lligat a l’aigua.
Documentació històrica: Les formes Qastal (àrab) i Castaylla (cristiana) reforcen l’origen llatí (castellum).
Analogia:
Com Alcoi (d’al-Qūy, “el fortí”), Castalla prioritza la defensa sobre factors hidrològics.
4. Hipòtesi alternativa interessant
Si existís un substrat preromà (ibèric), hi podria haver una fusió:
Cast- (de castellum).
-alla (sufix local, com a Ibi).
Però això és especulatiu sense proves epigràfiques.
Conclusió: La proximitat als Ullals és geogràfica, no etimològica. El nom Castalla neix del seu rol estratègic, no pas de l’aigua.
Seguint l’explicació d’Adrià Carbonell, proposant que el topònim Castalla és una evolució àrab de Castellum, i sabent que és un fet que la nostra ciutat ja es deia així i que qualsevol ho pot comprovar al LLibre dels Fets de Jaume I, a aquesta crònica també es diu el nom de Castaylla, possible denominació que els habitants moriscos que vivien ací aleshores li donarien a la xicoteta alqueria. Tenint en compte que al pati d’armes del castell, prop de la porta, s’han trobat estructures dels segles X i XII que possiblement foren vivendes, reforça aquesta teoria.