La Bola a braç a Castalla
Autor Juan Carlos Bernabéu Mira – 2011.
Fonament i orígens
L’esport de la Bola a Braç practicat a Castalla des del segle XVI, segons diuen les més velles memòries d’aquest poble i alguns documents sobre aquest joc. La Bola és un joc tradicional que ha perdurat fins als nostres dies però que no es creu que sobrevisca molt de temps donada l’edat dels socis, aficionats i jugadors, el poc suport de les institucions i la seua poca popularitat entre els més joves del poble.
Però no hem de caure en el parany que és un esport que no té cap mens de reglamentació i poca història a contar, ja que la seua longevitat té moltes dades curioses i cridaneres que fan d’aquest esport tot un pastisset per als amants de la tradició popular i de les més profundes arrells castelludes.

Com es juga a la bola a Castalla?.
Aquest esport consisteix bàsicament en llançar una bola de ferro per un camí, concretament pel Camí de La Bola, amb el menor nombre de tirades possibles. Així doncs el guanyador és qui fa pujar l’esfera a la marca assignada, anomenada pacte i la fa baixar al punt des d’on van començar a llançar amb un nombre de llançaments més reduït que el contrari.
El jugador que llança pot agafar velocitat sense sobrepassar la marca que havia fet prèviament. A més, el jugador, mentre va en carrera, gira el braç dibuixant una circumferència per augmentar l’acceleració a la qual anirà el ferro. Tanmateix, els tiradors de bola a braç poden extrapolar la marca obtinguda en el llançament efectuat amb antelació a un lloc que s’hi troba fora del camí, si ho veuen més oportú per a llançar la bola des d’una posició més recta i en millors condicions.
Però, en tractar-se d’un camí on hi troben corbes i pendents el joc es complica ja què les boles llançades pels jugadors poden eixir-se’n. En aquest cas, es fa una marca per on la bola haja eixit. A continuació, quan els dos jugadors hagen tirat, comencen a llançar de nou des de la marca que van establir en l’anterior jugada i el contrincant, després d’haver llançat, es queda parat en el lloc per on havia sortit la bola. A més, quan la peça de ferro se n’haja eixit del camí es diu que la bola s’ha embronsat (si cau a la gespa és embronsar-se en la verdina i si ho fa en terreny arnós i pedregós en la pedrina).
Tanmateix, altra paraula pròpia del joc de la bola és el tret. concepte que dóna nom a la diferència duplicada en un llançament per part d’un jugador sobre l’altre, és a dir, si un jugador realitza una tirada i l’altre no arriba a eixa marca en dos llançaments, es diu que el primer jugador li trau un tret al segon ja que en dos tirades l’últim no ha aconseguit ni igualar ni superar el llançament.
Cal afegir, que aquest joc tradicional es pot realitzar bé per parelles o bé individualment, és a dir, per parelles van alternant-se els llançaments entre els dos membres del mateix equip i en individual, una vegada llança i un seguidament el seu contrincant. Ara bé, s’hi disputen partides en les quals es juga dos per un. A més, les partides no tenen un interval de temps establert, únicament s’acaben quan la bola del guanyador passe per la línia d’eixida.
També cal esmentar una singularitat en allò que es refereix al pacte. Aquesta és la següent: el primer jugador que faça passar la bola per la línia de pacte haurà d’esperar-se fins que el seu adversari hi arribe. Però, per a fer la partida més igualada, el primer jugador que hi ha aplegat al pacte ha de començar a tirar des d’on el jugador, que va perdent momentàniament, arribe amb el seu llançament. Així doncs, i com és lògic, al llançador que va darrere li convé desplaçar la bola el més lluny possible de la línia de pacte perquè l’adversari llance del més darrere possible.
Finalment, cal esmentar que abans de començar les partides els jugadors pacten unes condicions en el joc, com el pes de la bola o si han de jugar contra un jugador o contra dos. Per tant, el pes de la bola dependrà del que els jugadors accepten atenent a les qualitats de l’adversari, per exemple, si un jugador és més fort que l’altre, el primer portarà una bola de major pes perquè la partida estiga el més igualada possible.
Orígens del joc de la bola a braç a Castalla.
Com ja sabem, el joc de la bola a Castalla es remunta fins a temps molts antics ja què com es veu en alguns documents, els quals estan en registre de València i guardats baix la condició que únicament es farà ús d’ells per defensar la Bola i salvaguarda-la de qualsevol perill de desaparició. I, com no pot ser d’altra forma —-també segons el que diuen les veus de la saviesa castelluda sobre aquest esport —-, la Bola data del segle XVI, aproximadament.
En aquesta època, estava en construcció la Torre Grossa del Castell de Castalla. Els orígens del castell es remunten al segle XI amb l’ocupació del territori local pels musulmans, que van aixecar una petita fortificació de la qual tot just queden unes poques restes, ja que la majoria dels elements que composen la fortalesa corresponen als segles XIV i XV en època cristiana. La coneguda com Torre Grossa va ser l’última construcció realitzada però aquesta ja seria realitzada l’any 1579, com a reforç i talaia de guaita del Castell, davant els continus atacs dels pirates del nord d’Àfrica.
De manera que els primers constructors, picapedrers, lògicament, van començar a elaborar rodones peces de pedra que llançaven per un Carrer.
D’aquesta forma va nàixer el joc de la Bola a Braç a Castalla, com a divertiment d’aquells que treballaven tot el dia picant pedra al Castell de Castalla.
Desplaçament al llarg de la història del recorregut del joc de la bola
La Bola ha intentat situar-se en aquells camins o carrers que tenien una certa proximitat als límits poblacionals de Castalla. Per tant, i com és lògic, ha mesura que a crescut la ciutat en termes urbanístics, el recorregut del joc de la bola a braç a Castalla hi ha anat variant al llarg del temps.
En un primer moment, quan es van donar les primeres pinzellades d’aquest joc , l’inici de la partida es feia des de l’actual encreuament del carrer Passeig de la Trinitat i el carrer ferreries, en ser aquest un punt el qual es trobava als afores de l’antiga ciutat de Castalla. Més tard, el punt d’inici es va avançar fins a l’altura de l’actual Placeta de la Música, allà sobre el segle XVIII. Per l’amplitud del lloc de trobada i per l’avantatge d’estar situat en un carrer on hi havia cases a la part dreta i a la part esquerra únicament bancals d’ametllers, era un lloc idoni per a practicar l’esport.
Seguidament, en el segle XIX es va passar a jugar a la bola al carrer de les Eres, a l’altura de la coneguda casa de la Tia Joaquina i Toni l’auela, un matrimoni de Castalla, que la va heretar dels seus avantpassats i segueix sent de la mateixa família. Aquesta casa funciona a com a bar improvisar durant les partides.
En l’actualitat, i des de principis del segle XX es practica el tradicional joc de la bola a partir de la Caseta la Bola, situada al camí que rep el nom d’aquest esport, Camí la Bola. En la Caseta la Bola, als anys 80, se celebraven partides de cartes del típic joc anomenat El Monte. A més, la Tía Joaquina i Toni l’auela es van fer els encarregats d’aquell habitacle d’uns 20 mts2 i allí servien tapes típiques de la zona, és a dir, funcionava com una cantina per als dies de partida.
En un principi, i fins als anys 90, el termini de la partida es feia a l’altura del depòsit de l’aigua però per l’avançada edat dels jugadors el recorregut es va acurtar uns 200 metres. Aquest Camí —- a principis del segle XX—- no estava asfaltat i no se l’anomenava com el coneixem hui en dia, sinó que era conegut com Azagador de La Bola, ja qué era un camí de pas per a la transhumància, però, com hem observat, mai ha perdut el qualificatiu representatiu del fet que aquest lloc s’ha jugat sempre a la bola.
Cloenda
Finalment, cal afegir que el 1999 el lloc per a la pràctica de la bola —- mentre se celebraven els judicis relacionats amb la disputa per la ubicació del trajecte i alguns incidents —- , es va traslladar temporalment a la M-30. Després d’un permís de l’ajuntament, es va tornar a ubicar en el seu lloc corresponent, al Camí de La Bola.
Finalment, i en definitiva, voldria donar les gràcies a tots aquells que m’han fet presents aquelles anècdotes i detalls que m’han servit de gran ajuda per a construir aquest treball. Espere que troben ací el seu petit tros d’història.