Excel·lent documental de Maite Mira Sempere de setembre de 2018.
“Gel i Pedra. Del Carrer Major a l’Àrtic” ha guanyat el 3r premi del concurs d’investigació històrica XI Eustory, en la seua edició per a España, Portugal i Iberoamèrica.
Patrimoni Infravalorat de Castalla
El documental “Gel i Pedra” explora el patrimoni cultural de Castalla, destacant la seva història i evolució.
Se centra a la Casa de la Família Rico, una institució clau en la història local.
Inclou anècdotes i objectes que reflecteixen la memòria oral dels habitants de Castalla.
Expedició Cinegètica a l'Àrtic
La narrativa comença amb un castallut que participa en la primera expedició cinegètica espanyola a l’Àrtic el 1952.
Aquesta experiència serveix com a punt de partida per a la investigació del patrimoni local.
L’expedició aporta una perspectiva única sobre la connexió entre Castalla i el món exterior.
Elements de la Memòria Oral
El documental presenta elements de la memòria oral que no sempre són verificables, com un os polar o un cinema.
Aquests relats ajuden a construir una imatge rica i diversa de la cultura local.
La inclusió d’objectes i esdeveniments contribueix a la narrativa històrica de la ciutat.
Impacte Cultural i Social
“Gel i Pedra” busca ressaltar la importància de preservar el patrimoni cultural infravalorat.
El documental pot servir com a eina educativa per a futures generacions sobre la història de Castalla.
Promou la reflexió sobre la identitat local i la seva evolució al llarg del temps.
A través d’aquestes idees, el vídeo promou la reflexió sobre la identitat local.
Narració del documental a càrrec de Maite Mira Sempere
La Foia de Castalla es una amplia vall orientada cap al sud est de la península i rodejada per blocs muntanyosos destacables dins de les serres subbètiques que ocupen el nord de l’interior de la província d’Alacant.
A Castalla les serres pareixen ser testimoni d’un mon ja desaparegut i oblidat per la major part dels veïns, la vida rural comuna fins al meus avis és avui desconeguda i motiu d’històries transmeses oralment, sense cap veracitat provada.
Els masos han perdut els valor de casa i han passat a ser construccions en estat de ruïna a les afores de la meua ciutat.
Els castelluts tenim constància del valor patrimonial històric de nostre castell, alhora que menyspreem altres indrets, objectes i esdeveniments que foren una part important del nostre patrimoni.
El meu pare en canvi ma tramés la importància de recuperar per a la col·lectivitat la nostra història més recent que de tenir en compte necessàriament la figura d’aquells que per la seva posició social van contribuir al desenvolupament de la vida rural de Castalla.
En estiu de 2017 a causa de l’interès de mon pare per la caça i la història, va arribar fins als nostres mans un llibre mecanografia de 1952 per Francisco Rico Durà, es titula “Crucero caceria del oso polar en el mar glaciar artico”, el relat, va causar impacte em mi per tractar-se d’una història coneguda passablement pel poble i per narrar el viatge de l’autor abord del primer creuer espanyol d’aquestes característiques.
Contingut del llibre de Paco Rico
“Un dia en el mes de mayo de 1952 me encontraba en el Cafè-Comercio de Castalla en donde tengo mi peña de amigos, me enseñó uno de ellos en el periódico A.B.C. un gran anuncio en el que la Agencia Madrileña I.T.E.R., propagaba el primer Crucero-carrería español al mar Artico y las islas Spitzebergen.
Comentando todos los contertulios la magnificencia de aquella caza del oso polar, aventurada y emocionante en un ambiente de hielos perpétuos y temperaturas glaciales, hice yo mi primer comentario bromeando interiormente, que era una aventura digna de tenerse en cuenta y que personalmente me decidí a tomar parte en ella.
Discutieron conmigo que bromeaba y aquello era una locura, mantuve ante ellos mi firme propósito aparente desde luego de visitar los mares helados circundantes al Polo Norte, sin preocuparme nada del peligro que hubiera en ello continuo la discusión uno y otro dia, a cada nuevo anuncio que traia el A.B.C. divirdiéndome en que mis amigos tomasen controversia formalmente y empezasen a dudar de mis propositos.
Otro dia solamente por satisfacer mi curiosidad y poder discutir ventajosamente con mis compañeros escribi a Madrid pidiendo información y detalles del viaje, unos dias despues recibia un sobre abultado de la agencia I.T.E.R., en que me mandaba el programa ilustrado de aquella aventura, lo leí detenidamente y mi curiosidad se trocó en un anelo creciente de aventura cinegetica y fílmica, ya que deseaba hacia muchos años y despues de cazar jabalies en el Marruecos espanyol, rodar una película desacostumbrada y estraña, que fue el archivo perenne de recuerdos inolvidables.”
En el viatge van participar entre altres l’empresari Carlos Mau, el rei de la marca homònima, el corredor de motocicletes Juanito Puch, el operador del NO·DO Juan García, Francisco Rico Durà i el famós cronista del A.B.C. Jacinto Miquelarena.
A més els acompanyarem tres nord-americans un coronel, un major de les forces d’ocupació nord-americanes en alemanya i el periodista John F. Newmayer. El trajecte a través d’entre altres; Madrid, París, Hamburg i Estocolm es deixa les seues impressions sobre una Europa en reconstrucció després de la segona guerra mundial.
Contingut del llibre de Paco Rico
“Hamburgo tiene unos 800.000 habitantes, muchos de sus barrios con sus edificios completamente destruidos por los bombardeos de la última guerra y solares que ocupaban manzanas de esplendidas casas ya desescombrados se alinean a lo largo de sus espaciosas calles.
En uno de los fiordos vimos el acorazado aleman almirante de Tird, undido por la aviación inglesa en la pasada guerra mundial.
Nos aseguraron los naturales del país que a un quedaban bajo su cascos escoreado 80 cadaveres.”
A l’hora inclou anècdotes sobre la seua afició, la cinematografia, com la del zoo de Hamburg.
Contingut del llibre de Paco Rico
“Tuvimos una mañana lluviosa y desagradable en la que lucio el sol en muy pocos instantes, lo que nos dio muy mal humor por que todos llevabamos aparatos fotograficos o de cine y teniamos muy mala luz.
Por la tarde, depues de la comida casi todos mis compañeros montaron en un elefante ensillado que paseaba en publico por los jardines, y yo al filmarles unos metros de película percibi un tan gran balanceo por el visor de la camara, que me alegre infinitamente de no haber subido.”
28 dies després d’haver partit de Castalla el 06/09/1952 Rico i els seus companys embarquen en Tronso en el nord-jorn vaixell que va haver de substituir el pronosticat Diana per ser inapropiat per al viatge.
Contingut del llibre de Paco Rico
“Desde la llegada del Diana la prensa de la ciudad traia diariamente en primera plana notícias de nuestro barco que el conserge del hotel en un inglés impecable nos traducía.
Uno de los dias nos informo dicho conserge que el tecnico delegado de la comandancia de marina que necesariamente tenia que inspeccionar todos los barcos que se dirigen al artico helado habia denegado la correspondiente autorización al Diana considerando a nuestro barco de poco tonelaje y de bilblindaje para los hielos.
Otro día publico la prensa local unas fotografias en primera plana del Diana informando en su pie que era el barco en que 10 españoles, 3 alemanes y 3 norte americanos se querian suicidar.”
Deu dies de caseria
A partir d’aquest moment el relat se centra en els 10 dies de caseria a bord del Nord-jorn.
Contingut del llibre de Paco Rico
“Tuvimos con ellos una amistosa pero violenta discusión, por haber matado yo el primer oso, siendo asi que mi número del sorteo era el sexto, una vez aclarada las cosas, dadas las circunstancias que se dieron en dicho caso, se marcharon para buscar mas osos y quedamos junto al oso muerto Carrascal Verdader y yo, juntamente con dos marineros que llegaron con cuerdas para trasladar a la otra canoa el cadaver del animal.
De los 5 solamente llevaba rifle yo, los marineros ataron una cuerda a la pata del oso para remolcarlo a la canoa y en ese momento nos indicaron los mismos marineros que nos tumbaramos en tierra, lo que hicimos sobre el hielo al amparo del cadaver del oso.
Cual seria nuestro asombro al divisar dos enormes osos que se dirigian a nuestro encuentro olfateando la sangre del muerto o quizás nuestra intrusa presencia, venian muy juntos lentamente de bramando con la cabeza hergida y se detuvieron a unos 200 metros de nosotros, prepare mi fusil para cazarles o defender nuestra vidas cuando estuvieran a mas corta distancia y el tiro fuera mas certero, ya que solamente quedaban dos balas en el rifle, y habia que precisar el disparo, entonces aparecieron por detras de ellos a bastante distancia; Millas, Conrat y Pop, con lo que los osos huyeron en otra dirección.”
Per últim, el llarg viatge de tornada a casa va provocar gran soroll mediàtic impulsat entre altres per l’arribada de “Diana”, l’os que donaren al zoo de Madrid.
Justament com mostren els seus desitjos inicials Francisco Rico Dura fou un gran cinèfil, va començar a filmar en la seua adolescència a Castalla, i de major va estendre les seues obres als parcs naturals de tota espanya. Altres exemples a nivell internacional inclouen aquest viatge al Pol Nord, les sues obres hui en dia tenen l’important valor patrimonial per la seva singularitat, no obstant al igual que altres arxius audiovisuals segueixen sent de domini privat i es troben en un estat de conservació desconegut, entitats properes com filmoteca valenciana o l’arxiu de la democràcia de la universitat d’Alacant col·laboren la protecció i difusió de documents semblants als de Rico.
Respecte al viatge, documentals de l’època filmats pel seu company Juan Garcia per al NO·DO es troben disponibles a la xarxa i ens poden ajudar a imaginar la natura dels audiovisuals de Rico.
Des de l’adquisició del llibre havia decidit basar el projecte en els audiovisuals de Rico i el seu valor patrimonial, no obstant al veure insuficient la documentació disposada per no tindre accés al arxius audiovisuals vaig decidir analitzar profundament el patrimoni infravalorat a Castalla i les meues investigacions em van portar al mateix lloc, on pareixen fusionar-se molt tipus de patrimoni i amb la meua curiositat per Paco Rico ja m’havia apropat abans.
Casa palau de Paco Rico
L’escriptor valencià, Enric Valor i Vives, nascut a Castalla en 1911 descriu la casa de la família Rico en la seua novel·la “Sense la terra promesa”, per mitja de les següents paraules:
“Rafael Olcina vivia en una casa palau del Carrer Major, un edifici magníficament conservat i restaurat que datava probablement del XVI, de quan la vila de Cassana anà deixant-se caure per la falda del turó fins arribar a la terra plana.
Els Olcina encara tenien en propietat la vella i modesta casa pairal, situada en la placeta de Sant Tomeu, un lloc alt que altre temps devia ser la part baixa de la població.
La casa del carrer Major tenia tota la façana de pedra picada del mateix color melat i de la mateixa textura que la del gran edifici gòtic que era l’església parroquial.
Indubtablement procedien aquests materials de la pedrera més important del terme, oberta en una crestallera de roca viva a uns dos quilòmetres a ponent de Cassana.
Adornava la frontera, davall del balcó principal, l’escut d’armes, en relleu, llavorat en pedra, del llinatge dels Olcina.
El balcó principal, amb balustres de ferro de forja, cobria quasi tota la façana amb els dos balcons més petits, simètrics, que el flanquejaven.
Al seu damunt hi havia altres tres balcons, equidistants, no tan amples com els de baix i oberts sota una volada de teula roja voretada de punta a punta per una canal de zinc que desguassava en dos canalons de baixada, laterals.
La volada es veia reforçada per davall per un treginat de vella i ben conservada fust de pi ver. La portalada, en arc de mig punt, ostentava unes magnífiques portes de pi melis amb les seues picaportes daurades en forma de mans i els dos portons que s’obrien independentment de les fulles o batents, com n’hi havia molts més a les cases aristocràtiques de Cassana.”
Després de conèixer les impressions que Francisco Rico Dura havia provocat en els entrevistats que l’havien conegut personalment em vaig adonar que calia comprovar les seues paraules d’una forma mes objectiva i amb major rigor, per aquesta raó vaig decidir analitzar les seus actuacions com alcalde de Castalla, amb aquest fi vaig investigar l’arxiu municipal de Castalla, entre altres la correspondència i els llibres d’actes dels anys 40.
Francisco Rico va ser alcalde del 28/04/1942 al 10/11/1949, quan va ser rellevat del càrrec pel seu cunyat Francisco Torices Rico, a partir de la anàlisis del llibre d’actes es pot comprovar que era una persona compromesa amb el seu poble, en les actes municipals participa d’una forma molt activa, proposant nombroses reformes en benefici de la població de postguerra que havia de dirigir, aquest fet es mostra en actuacions com la preocupació en 1944 de la expropiació del castell a la marquesa de dos Aguas que es negava accedir-lo, l’adquisició de dos capots per gratificar el treball de vigilants de nit, o l’ajuda als obrers aturats, contractant-los per fer clots en els vessants del castell per plantar pins en gener de 1945.
A nivell cultural seguint el seu consell l’ajuntament va adquirir 70 volums i mobiliari per a crear una biblioteca municipal el 15/12/1944, aquest son sols alguns exemples de la importància que Rico va tenir com alcalde, no obstant cal destacar la bona gestió del seu ajuntament a nivell urbanístic.
Al cap i a la fi, m’he adonat que Castalla es casa de múltiples patrimonis en gran part gracies a la casa i la vida de la família Rico. No obstant, em sembla que la vida avança mes depresa que la investigació històrica, per aquesta raó se que tan sols ens hem pogut apropar a una xicoteta part del conjunt patrimonial de Castalla, que sense cap dubte continua augmentant dia a dia.
Per acabar aquest fantastic viatge
Cal a les hores, que cada generació trobe les seues formes d’apropar-se al passat, buscant aquelles que consideren mes convenients, però, sense aturar-se.
Com va dir el botànic Tobias Lasser “sols podem estimar allò que coneixem i sols podem protegir allò que estimem” .
